El primer contacte amb la ciutat

Vista panoràmica de la ciutat de Trieste. Al fons, a l'altra banda del mar, la costa d'Eslovènia.

Semblava impossible poder trobar un moment de traquil·litat per poder començar a explicar la meva experència viscuda des del moment aqui a Trieste. Crec que no sóc capaç de poder definir amb un titular les meves primeres setmanes aqui a Italia, així que el nom del meu primer capítol el deixo obert.

L'inici, acompanyat de la Cristina i la Jennifer, la representació catalana a Trieste

20-S era la data de partida. Aquella data tan esperada i a la vegada tan llunyana, finalment va arribar. Després de tant de temps, em trobava a l'avió, direcció Venècia, on el següent pas era agafar un bus urbà que em portés a l'estació de Mestre; ciutat pertanyent al terme de Venècia (podriem dir-li, la Venècia actual). Allí agafaria el tren que em portaria a l'esperada TRIESTE.

Finalment, dues hores més tard d'agafar el tren, jo i les meves dues maletes; on no sabia molt bé el que hi duïa a dintre, ja trepitjavem la ciutat italiana direcció a un cèntric hostal, on hi passaria les tres primeres nit.

Aquella nit va ser especial. La primera nit de totes fora de casa, en una ciutat que se m'obria davant meu i on seria, apartir d'aquell moment, l'escenari del meu dia a dia. La vaig aprofitar per passejar-la una mica i la curiositat em va portar a començar a descobrir petits racons inèdits.

Que millor per acabar aquella cansada jornada amb un bon sopar a l'estil italià: Una bona pizza al costat del Gran canale.

La Piazza Unittà, un dels punts de la ciutat que em va captivar, per la seva bellessa, aquella nit

Els següents dies van coinsistir en portar papers i més papers a la meva Universitat, fer-me el codice fiscale; el permís de residència italiana, i el tema important: En busca d'un pis! La veritat és que no em va ser fàcil trobar-ne un."Tot el dia tombant per la ciutat mirant pisos perquè al final del dia estiguis al mateix punt de partida: Sense pis i amb el grau de desesperació cada dia més elevat". Finalment el sisé dia ja trobava pis on caure rendit!


Poc a poc arribaven els trobaments amb els altres Erasmus. Normalment quedavem a la Piazza Unità o al mollo audace, en una hora prudent de la nit per conèixens entre nosaltres. Cada dia anaven arribant cares noves procedents de tots els punts d'Espanya i d'altres punts d'Europa. D'alguna forma; i per dir-ho d'alguna manera, la família Erasmus anava augmentant.

Primeres nits de trobament amb Erasmus al Mollo audace

Finalment, arribava el dia en que l'aprofitava per fer una mica de turisme, i no haver de passar-me el dia buscant pis. Aquell primer diumenge l'aprofitava visitant il Castello de Miramare. Un castell que es troba a molts pocs quilometres de Trieste, que va ser construit el segle XIX per l'arxiduc Maximilià d'Habsburg. El més sorprenent d'aquest castell, és la seva posició; on es pot contemplar tot el Golf de Trieste, el seu enorme parc que el rodeja i la seva posta de sol.

Il Castello de Miramare

Una de les grans belleses que adquireix aquest castell, i la ciutat de Trieste,
són les seves postes de sol, per la llum i l'atmosfera que es creen.

Finalment, aprofitant el bon temps que feia i els últims dies de calor, ja que el fred no tardaria en arribar, que millor que acabar amb un bany juntament amb la posta de sol i davant del Castello de Miramare. Realment un moment màgic que em regalava aquesta ciutat, que poc a poc me l'estava començant a fer meva.